Megadelànic
Anthologica Universe Atlas / Universes / Taura / Megadelani / Megadelànic

La família megadelànica


La família megadelànica reuneix una sèrie de llengües emparentades entre si, resultat de la barreja dels parlars sàtics amb altres llengües foranes arribades a les illes Heŀlèsides en el marc de les migracions mineves.

[mapa de la fam. meg. en l’antiguitat]



De les quatre branques de la família megadelànica n’han sobreviscut diverses llengües:

Heŀleu


Descendent del perà mitjà, la llengua dels perans insulars. L'heŀleu és la llengua megadelànica amb més parlants, uns 55.000.000, repartits arreu de les illes Heŀlèsides. És la llengua oficial de la Talassocràcia Heŀlèsida i de les set ciutats-estat heŀlees. Té una base sardena important, per la qual cosa té un alt grau d’inteŀligibilitat amb certes llengües sardanyeses.

Tassaleu


Descendent del tassalot, la llengua dels perans de Tassalada. El tassaleu és la llengua viva més propera a l’heŀleu, fins al punt de tenir, ambdós idiomes, un elevat grau de mútua comprensió. Per la seva ubicació al sud d’Enòlia i la seva proximitat geogràfica amb Siganya el tassaleu té un bon nombre de manlleus de l’enoli i el siganyà. Avui compta amb uns 7.370.000 parlants nadius.

Ruscà


Descendent del drusne parlat a Enòlia que, en l’Edat Fosca, donà lloc al ruscà antic. És més proper al rosc que al rose, sobretot pel que fa a la influència dels superstrats i a la fonologia. Avui és la llengua nacional de la Ruscanya, parlada per més de 4.643.000 persones.

Rosc


Malgrat que a la Tursa antiga ja s’hi parlava un dialecte del drusne el rosc descendeix del ruscà antic, originat a Enòlia. Per això la llengua és més propera al ruscà que al rose. És l’idioma propi de Tursa i compta amb 281.000 parlants nadius.

Rose


És la més divergent de les tres llengües enòliques actuals ja que ha evolucionat sota la influència de l’orledà, essent aquesta llengua un dels superstrats més importants del rose. Malgrat tot continua essent força comprensible per als parlants de ruscà i de rosc. Avui s’estén per tres països del nord d’Enòlia: Bergamanya, Bernúbria i Taríntia, que reuneixen uns 14.280.000 parlants.

Azaret


L’únic supervivent de la branca música de llengües megadelàniques és l’azaret. Descendeix del musi, que antigament abastava tot el nord i el centre de la Rodisanda. Avui hi ha uns 2.550.000 parlants nadius d’azaret a Azara, país de la Rodisanya situat davant per davant de Tavissa.

Xardà


La classificació del xardà (syardà, en heŀleu) presenta certa problemàtica perquè té clares arrels en la llengua núrica, de la família megadelànica, però alhora té una base sardena prou destacable. Malgrat tot, el consens és considerar-lo entre els idiomes megadelànics. La llengua és parlada per més de 2.700.000 persones a Xardana.

La branca heŀlesànica


La branca heŀlesànica reuneix, d’una banda, els parlars de la família megadelànica que foren parlats a les illes Heŀlèsides en l’Antiguitat i, de l’altra, les llengües descendents d’aquests. Dels parlars antics poc se’n sap excepte el que ens diuen les fonts històriques, les quals coïncideixen en assignar a cadascun una ètnia diferent. Tots aquests parlars foren escrits en sateu 2, bàsicament en tauletes d’argila cuita i, més rarament, sobre pedra.

Festenc


El seu domini hauria abastat tot Gabalea, amb el nucli central abraçant el golf de Festes, del qual en pren el nom. Se’n desconeix el nom nadiu, si es que n’hi hagué un, perquè ja des de l’Edat Antiga hom l’ha anomenat perà arcaic per ser, aquest parlar, la mare de la llengua perana.

Ostravi


Aquest parlar desembarcà a Calèdia amb les invasions mineves, arraconant el satecaledi nadiu a l’oest de l’illa. A la resta de la contrada acabà rebent una forta influència del satecaledi fins al punt de fusionar-s’hi, donant lloc al neo-satecaledi, llengua que determimà certs trets de l’actual dialecte hel•lesà de Calèdia.

Frigòlic


Tingué un domini territorial petit, centrat en l’actual Hiborda, una regió muntanyosa i força aïllada del centre d’Amarodi, tot i que abans d’integrar-se en el perà mitjà arribà a estendre’s fins a les valls meridionals de Tardola, els penya-segats de la Cariganya i les Carquerotges. El coneixement d’aquest parlar és molt limitat encara, però sembla tenir l’origen en el parlar hiboreta, de la família sàtica.

Ambrusc


S’estengué per la Malvansaresta, el Maidand (excepte la Sargonya i la Hiborda) i Sardega. Se’n coneix molt poc, d’aquest parlar, però sembla tenir un origen sàtic. Els dialectes heŀlesans de la Malvansaresta, el Maidand i Sardega tenen trets heretats de l’ambrusc.

Sargònic


Fou parlat a la Sargonya, l’illa de Brezhaneve i el curs baix del Neverès, o el que és el mateix, el vessant marítim del Maidand, però pel sud s’escampà fins al delta de l’Aure i, per l’oest, fins al llac Erol. També podria haver arribat a Tavissa i Zares, si bé no hauria arribat a arrelar-hi. Tindria un origen sàtic, en l’encara poc documentat i estudiat parlar saraghe, i hauria aportat certs trets dialectals al maurençà, el tavissenc i el zarenc.

El grup perànic


D’acord amb els experts el perà, avantpassat directe de l’heŀlesà i el tassaleu, hauria sorgit d’una o diverses formes de festenc per a després anar assimilant i suplantant la resta de parlars heŀlesànics a mesura que la civilització perana s’expandia i es consolidava. En el moment en què s’inicià l’últim període de la Cultura dels Palaus Blancs, aleshores estesa arreu de l’Heŀlesanya, el perà ja devia ser l’única llengua nadiua d’Amarodi, les Mind·heledes, Calèdia, Sardega i Tavissa, com a mínim, si bé és molt possible que encara restessin parlants aïllats de frigòlic al centre-est d’Amarodi, de sargònic al vessant marítim del Maidand, d’ostravi a Calèdia i d’ambrusc en àrees muntanyenques de Sardega.
    El perà tingué una existència d’uns mil tres-cents anys (entre el 520 CM i el 1848 CM ), i durant tot aquest temps evolucionà, donant lloc a dialectes. Del perà antic parlat a les valls de Tassalada, el tassalot, en sorgí l’actual llengua tassalea, únic representant de la branca tassalota, mentre que l’aparició de la cultura sardena a les illes i el consegüent intercanvi cultural amb el món sardè i el megadelani marcà el naixement del perà mitjà, que s’omplí d’arrels megadelànies, iniciant així el camí vers l’heŀleu.

Al llarg dels poc més de mil anys d’història de la llengua perana es distingeixen quatre etapes evolutives:

Perà arcaic o formatiu


El perà en procés de formació, evolució del sate parlat a les illes. Representat sobretot pel festenc.

Perà antic o clàssic


El perà plenament format, enriquit per les aportacions de les altres llengües heŀlèsiques (ostravi, frigòlic, ambrusc i sargònic). És la llengua de la literatura mitològica perana i dels textos de la Sagandame.

Perà mitjà o koiné


El perà madur i consolidat com a llengua nacional. Aquesta és l’etapa en la qual el sardè representa una influència notable, obrint el camí de la influència megadelània.

Perà tardà o heŀleu arcaic


L’etapa final de la llengua, en la qual el perà ja ha pres juntament amb el sardanyès heŀlèsic el rumb directe que portarà al naixement de l’heŀleu.

Languages

Heŀlesà La llengua arxipelàgica
Perà El sate mestís, cruïlla de llengües
Tassaleu El perà ben servat