Megadelani
Les llengües del Llenç Blau
Anthologica Universe Atlas / Universes / Taura / Megadelani

L'adjectiu megadelani fa referència a la mar megadelània o Megadelanya. Des del punt de vista lingüístic megadelànies són les llengües que formen part de la macrofamília megadelània, discutida a continuació.
    Les dates es donen segons el Còmput Megadelànic (en heŀleu, Prendre Megadelànid). Les dates que tenen lloc en algun moment d'ençà de l'any 1 d'aquest còmput es marquen com a 'CM' "Còmput Megadelànic", i les que tingueren lloc abans del mateix, 'ACM' "Abans del Còmput Megadelànic". Si un any apareix només amb nombres es considera que és 'CM'.


La macrofamília megadelània


La macrofamília megadelània és una família de llengües que advoca per una relació genètica entre les ben establertes famílies sàtica i megadelànica. L’afermament d’aquesta macrofamília té una llarga història, amb diversos models que han tractat d’establir les relacions exactes entre els idiomes d’una i altra família.

Les famílies sàtica i megadelànica. Els models sincrònics


Gràcies a la lingüística comparativa aplicada a les llengües de la mar Megadelanya fou possible establir, en la primera meitat del segle XXXVI, la família megadelànica. En aquesta família hi havia l’heŀleu i el seu avantpassat més proper, el perà, així com altres llengües antigues que havien estat parlades a la Megadelanya oriental. En aquesta classificació, però, no s’hi havien inclòs unes poques llengües, descobertes unes dècades abans per l’arqueologia a Calèdia i Zares, perquè no se’n coneixia gairebé res. Els pocs testimonis conservats eren unes tauletes de guix amb uns estranys símbols que havien servit per representar una escriptura que aleshores es cregué que fou pictogràfica, tot i que ningú pogué desxifrar-la aleshores.
    El 3531 Felz Ficarott determinà que els símbols, de fet, foren usats per a representar una escriptura jeroglífica i dues de siŀlàbiques, essent la jeroglífica més antiga que les altres dues. Això ho deduí perquè havia aconseguit el desxiframent parcial dels dos siŀlabaris quan demostrà que del més recent, el sateu 2, en derivà l’escriptura perana, de tipus semisiŀlàbic. Al seu torn, el sateu 2 semblava derivat de l’altre, el sateu 1, per força més antic, tal com es demostraria més tard. Gràcies a això pogué veure que les tauletes de Calèdia i les de Zares, escrites en sateu 1, mostraven certes diferències lèxiques entre elles, havent de pertànyer a dues llengües diferents però estretament relacionades, o potser a dos dialectes d’una mateixa llengua. Per això la llengua de les tauletes de Calèdia va ser anomenada satecaledi “caledi veritable” i la de les tauletes de Zares, satezarant “zarenc veritable”.
    Degut a aquestes relacions mútues ambdues llengües foren agrupades en una nova família, anomenada sàtide “verídica” (catalanitzat en sàtic –a), ja que els experts van veure-hi els parlars amb restes escrites més antics de la Megadelanya i, per tant, les primeres llengües literàries veritables d’aquesta mar.

1aproposta_zps8fb98b81.png~original
La primera proposta classificatòria de les llengües antigues de la Megadelanya oriental
en base als descobriments de Felz Ficarott, publicada l’any 3531.


Gràcies als avenços realitzats per Ficarott, els filòlegs H. Simans i A. M. Benzenna van poder identificar uns pocs cognats entre les llengües sàtiques i les megadelàniques, tot i que els va ser impossible establir quines relacions genètiques lligaven ambdues famílies. Malgrat tot, Benzenna ja proposà reunir els idiomes sàtics dins dels megadelànics d’origen insular (que ell anomenava protoheŀlèsics), ambdós agrupats en una macrofamília megadelània, en el conegut com a model sincrònic genètic. Simans, en canvi, defensà una relació contemporània i no genètica dels idiomes sàtics i megadelànics, l’anomenat model sincrònic no genètic. On sí van coincidir ambdós estudiosos va ser en intentar encaixar les etapes evolutives d’aquestes famílies i llengües amb les migracions mineves1.

persones_zps84ab6845.png~original
D’esquerra a dreta, Felz Ficarott, H. Simans, A. M. Benzenna, F. Lavalet i J. Haydobs.


El model sincrònic genètic


Segons el model sincrònic genètic les formes més arcaiques de llengües megadelànies, això és les sàtiques i formes arcaiques de les heŀlèsiques, eren idiomes contemporanis (sincrònics) i emparentats (genètics) parlats a les illes Heŀlèsides cap al 650 CM. En el context de les migracions mineves algunes de les llengües megadelànies (les sàtiques) van desaparèixer, mentre que unes altres (les protoheŀlèsiques) encara van sobreviure més temps per acabar barrejant-se amb les llengües portades pels diversos pobles invasors del període mineu. Així es donà lloc a una nova família de llengües, les megadelàniques, que a les illes donaren lloc a la subfamília heŀlèsica i, fora d’aqueixes, a les subfamílies enòlica i azàrica2

esquema01_zpsa4ba6ddd.png~original


El model sincrònic no genètic


El model sincrònic no genètic, en canvi, defensava que les llengües sàtiques foren contemporànies (sincròniques) de les formes més arcaiques de llengües heŀlèsiques, tenint ambdós grups orígens diferents (no genètics). Mentre estudiosos com F. Lavalet o J. Haydobs defensaven, gràcies a la lingüística comparativa, que ambdós grups eren nadius de les illes, d’altres, com Simans, creien que només les sàtiques s’havien originat a l’Heŀlesanya, mentre que les protoheŀlèsiques havien nascut fora, probablement a Enòlia, ja que en aquella època a Tassalada, al sud d’Enòlia, s’anaven descobrint restes de llengües i escriptures arcaiques pertanyents a cultures contemporànies a l’època de les invasions mineves.
    De totes maneres els que defensaven aquest model creien que les llengües sàtiques i les protoheŀlèsiques havien interactuat de tal manera que els permeté assolir un alt grau de mútua comprensió fins al punt d’arribar a mesclar-se i fusionar-se entre elles i amb llengües foranes, com no podia ser d’altra manera en un context sociocultural com aquell, tan propens al sincretisme i el mestissatge. Amb les darreres migracions del període, suposaven aquells estudiosos, les noves llengües sorgides foren portades fora de les illes, essent formades les tres subfamílies megadelàniques: heŀlèsica, enòlica i azàrica.

esquema02_zpsc1cb8f0a.png~original


Les escriptures sàtiques. El model asincrònic


La inexistència d’un corpus de textos sàtics prou extens i variat anà en detriment de la proposta de Benzenna i a favor de la de Simans, la qual va ser hegemònica fins a començaments del segle XXXVII, quan l’arqueologia començà a aportar molt més material escrit sàtic en la forma de símbols gravats en pedra, en planxes de bronze i en tauletes de guix i argila. Gràcies als mètodes de datació i a la paleografia es va poder determinar que els símbols gravats en pedra eren els més antics, remuntant-se com a mínim fins al final del Període dels Reis Savis o l’inici del Període dels Herois.
    Més endavant es descobriria que aquests petròglifs tenien uns orígens molt més antics, remuntant-se als pictogrames gravats i pintats trobats en coves d’arreu de les illes Heŀlèsides i la Megadelanya oriental, des d’Enòlia a la Rodisanya i d’Aucàdia a Marnunt, els més antics dels quals han estat datats de mitjans del Període de la Gran Mare (c. 5400 ACM). Aquests pictogrames, però, simplement devien representar idees i coses, sense ser emprats per escriure cap llengua. És a partir del 480 ACM quan els usos i les tipologies dels pictogrames havien evolucionat prou com per donar lloc als jeroglífics sates, la primera escriptura sàtica veritable.
    Pel que fa als jeroglífics sàtics, els que es troben gravats en pedra solen aparèixer en parells o en grups d’uns pocs símbols, i pertanyen a l’etapa més arcaica de l’escriptura jeroglífica, la qual hauria tingut un ús primordialment religiós, ja que les pedres on foren gravats pertanyen o bé a llocs de culte (pics de muntanya, balmes i coves, on els símbols tindrien caràcter votiu, de veneració o d’invocació) o bé a obres de maçoneria, sobretot temples, palaus i construccions ciclòpies (on els símbols, a part dels usos religiosos mencionats amunt tindrien també un ús apotropaic i fundacional). Més endavant els jeroglífics haurien tingut també un ús econòmic, pertanyent a aquests casos els símbols gravats en planxes de bronze, guix o argila, els quals serien llistes dels productes arribats als palaus i redistribuïts des dels mateixos.

fotojeroglifs_zps85ae02ed.png~original


D’aquesta escriptura jeroglífica usada en el recompte dels productes palatins en derivarien posteriorment el sateu 1 i el sateu 2, essent el sateu 1 la reconversió dels jeroglífics en un semisiŀlabari per tal de representar també les llengües sàtiques. Els textos escrits en sateu 1 mostren els mateixos usos que els textos dels jeroglífics, a més a més d’altres, com marques de propietat en objectes particulars i fórmules religioses o màgiques. No hi ha cap evidència de textos literaris, tot i que és molt probable que existissin, si bé haurien estat escrits sobre papir o pergamí més que no pas sobre argila, guix o pedra. El sateu 2 també fou un semisiŀlabari, però deriva directament del sateu 1 i representa un pas intermedi en l’assoliment d’una veritable escriptura alfabètica. Aquesta visió de l’evolució de les escriptures sàtiques no ha variat gaire d’ençà que fou establerta en el segle XXXVII.
    En aquella època l’arqueologia també va desenterrar de l’oblit dues llengües més: el tamari i el garameta, anomenades així pels pobles que les havien usades: els tamaris, nadius de Tavissa, i els garametes, les gents de Garamança. Les tauletes de Tavissa i Garamança van demostrar que aquestes dues llengües empraven el sateu 1 i el sateu 2, i la seva transcripció en va demostrar la filiació genètica amb el satecaledi i el satezarenc. Quedava així completada la família de llengües sàtica, que amb les quatre llengües en estudi mostrava que els sates s’havien estès de cap a cap de les illes Heŀlèsides. Aquesta composició de la família sàtica s’amplià amb la inclusió de l’ambrusc, el sargònic i l’hiboreta poc després.

D’altra banda, recerca i estudis posteriors aportaren més llum sobre la família megadelànica, la qual acabà essent ampliada i dividida en quatre subfamílies: l’heŀlèsica, amb el festenc, l’ostravi, el frigòlic, l’ambrusc i el sargònic, essent tots cinc parlars protoperànics; l’enòlica, amb l’elamni, el zaute i el drusne; la música3, amb el musi i el tiqueri; i la cernupina4, amb el núric i el capèric.

El model asincrònic genètic


Tots aquests descobriments van fer que la comunitat científica abandonés les teories del model sincrònic no genètic i es revifés l’interès per les relacions genètiques entre les llengües sàtiques i les megadelàniques. A partir d’això, lingüistes com Agthnar o Aïndle establiren una tercera teoria evolutiva, el model asincrònic genètic.

[imatge 3]

Segons el model asincrònic genètic la família de les llengües sàtiques va aparèixer abans que la família de les megadelàniques i, de fet, les sàtiques són les llengües mare de les megadelàniques, d’aquí que llur relació sigui asincrònica i genètica. Hi ha, per tant, una relació de parentiu entre ambdues famílies. De les llengües sàtiques en van sorgir les primeres formes de llengües heŀlèsiques, les protoheŀlèsiques, que en el context de les migracions mineves es mesclaren amb altres llengües foranes. Aquestes noves llengües foren portades a Eurede i la Rodis, on van donar lloc a les subfamílies enòlica, cernupina i música.

esquema03_zps7fcd5598.png~original



La macrofamília megadelània i el model transcrònic


A pesar que les llengües sàtiques no han pogut ser desxifrades del tot satisfactòriament, els estudis filològics recents han ampliat substancialment el nombre de cognats identificables entre el sate i les llengües megadelàniques, reforçant així la idea d’una relació més estreta entre ambdues famílies. Això i altres descobriments lingüístics i arqueològics han fet necessari establir una quarta teoria evolutiva, el model transcrònic genètic, que pren idees dels models asincrònic genètic i sincrònic genètic.

Model transcrònic genètic


El model transcrònic genètic postula que les sàtiques són les llengües amb tradició escrita més antigues de les illes Heŀlèsides. Els seus orígens es remuntarien a la prehistòria, com demostren els jeroglífics sàtics, i haurien estat les primeres de la Megadelanya en desenvolupar escriptures per ser representades. Aquestes llengües evolucionaren i prolongaren la seva existència durant molts segles. L’expansió del satecaledi a les Mind·heledes, el sud d’Amarodi, Tavissa i Zares inicià el període de les migracions mineves, que dugueren nous parlars a les illes, alguns dels quals es van barrejar amb el satecaledi, aleshores la llengua dominant a l’arxipèlag. D’aquesta fusió en sorgiren les llengües protoheŀlèsiques, les quals acabaren donant lloc a la família megadelànica amb les seves quatre branques regionals. Durant tot aquest procés les llengües sàtiques continuaren existint i evolucionant paraŀlelament als parlars protoheŀlèsics, dels quals en reberen certa influència. Així, pel temps en el que la família megadelànica ja estava completament formada, els parlars sàtics havien evolucionat en les llengües neosàtiques. Aquestes encara gaudiren d’uns segles d’existència i relativa vitalitat envoltades d’un mosaic d’idiomes (festenc, ostravi, ambrusc, perà, sardè…) fent-se mica en mica més i més inteŀligibles amb la llengua perana, fins que aquesta les assimilà completament.

Així mateix, la mescla lingüística que tenia lloc a la Megadelanya oriental donà lloc a un pidgin, el comú megadelànic, que es mantingué actiu durant tres miŀlennis. Alguns experts, però, discrepen que en aquells temps ja existís una llengua comuna a la Megadelanya, i prefereixen parlar d’una base lingüística comuna a les llengües sorgides de les migracions mineves, que compartirien certs trets gramaticals i lèxics, sense que això impliqui una llengua franca.

esquema04_zps31c9cc8f.png~original



La macrofamília megadelània


En les últimes dècades la macrofamília megadelània ha anat mostrant-se menys teòrica i més real. Això ha estat possible gràcies a l’aplicació del mètode comparatiu en les llengües sàtiques i megadelàniques, però també a un estudi curós i rigorós de centenars d’inscripcions i textos sàtics que han aportat molta llum sobre l’estructura, el lèxic i les relacions de parentiu d’aquestes llengües. Recentment també s’ha afegit als estudis sàtics el comú megadelànic (sambre megadelànid, en heŀlesà) o sambre, la llengua franca de la Megadelanya que, amb més de 3.000 anys d’història, ha anat recollint testimonis de moltes de les llengües que han anat passant per aquesta mar. El sambre anà prenent forma en el context de les migracions mineves, com un pidgin de les llengües sàtiques i d’altres que anaven arribant a la Megadelanya oriental. Més endavant, en temps del domini perà i sardè, aquest parlar havia esdevingut la llengua franca dels pobles de les ribes de la Megadelanya oriental. És per això que la recuperació i l’estudi que s’està portant a terme amb el sambre és molt important per a desgranar els secrets del sate i els orígens de la llengua heŀlesana.
    Que la família sàtica avui estigui completament extingida representa un problema per a dibuixar de nou les relacions genètiques amb la família megadelànica, cosa que obliga a posar tota la macrofamília megadelània sota l’escrutini de no només la lingüística històrica sinó també de disciplines i àrees d’estudi tan variades com la genètica, la mitologia, la paleoantropologia o l’arqueologia.

La macrofamília megadelània, estesa des del nord de la Rodis fins als Aus tot travessant les illes Heŀlèsides, mostra no només mots i arrels comuns sinó també estructures sintàctiques i elements morfològics compartits. Si se’n prova definitivament la validesa, això podria constituir l’evidència lingüística de les migracions mineves, de les quals se’n fan ressò la mitologia perana, els autors clàssics i l’arqueologia.
    La macrofamília reuneix dues famílies de llengües: les llengües megadelàniques i les llengües sàtiques.
    ● La família megadelànica agrupa una sèrie de llengües parlades a la mar Megadelanya. Són repartides en quatre subfamílies:
          ● La subfamília heŀlesànica reuneix les llengües directament derivades del sate. Les formes testimoniades més antigues foren dialectes o parlars estretament relacionats amb el sate que incorporaren molts elements d'altres llengües megadelànies gràcies a les Migracions Temarències. Aqueixes llengües foren el festenc, l'ostravi, el frigòlic, l'ambrusc i el sargònic, totes elles parlades a l'arxipèlag heŀlèsic i agrupades sota la denominació moderna de perà arcaic. El festenc acabà esdevenint una llengua literària durant la civilització dels Palaus Blancs, influenciant i finalment absorbint les seves llengües germanes. D'aleshores ençà una nova llengua anà formant-se, el perà antic, avantpassat comú del tassalot, que evolucionà vers el modern tassaleu, i el perà mitjà, el dialecte precedent de l'heŀlesà o heŀleu.
          ● La subfamília enòlica fou parlada a Enòlia, i agrupa l'elamni, el zaute i el drusne. El drusne evolucionà vers el ruscà antic, que donà lloc al ruscà i el rosc, mentre que el rose prové directament del drusne i té una influència notable de les llengües ausenques, especialment pel que fa a l'aport de lèxic i a certes formes sintàctiques. L'elamni i el zaute es van extingir sense solució de continuïtat.
          ● La subfamília música agrupa el musi i el tiqueri. El musi és l'ancestre del modern azaret, mentre que el tiqueri s'extingí.
          ● La subfamília cernupina reuneix el núric i el capèric, dues llengües o diasistemes parlats en l'Antiguitat a la Megadelanya occidental. El capèric s'extingí sota la pressió del sardè i la llengua franca megadelànica, mentre que el núric anà desapareixent progressivament fins que fou salvat de l'extinció gràcies a una revitalització engegada per comunitats monàstiques que s'assentaren en la regió durant l'Edat Fosca, les quals ajudaren a aportar força elements sardanyesos a la llengua, que esdevingué l'actual xardà (en heŀlesà, syardà).
    ● La família sàtica reuneix les llengües o dialectes escrits en sate 1 i sate 2, dos sistemes d'escriptura emparentats usats per la civilització sàtica i trobats en excavacions arqueològiques arreu de l'Heŀlesanya i la Megadelanya oriental. Aquests parlars són el satecaledi, el satezarès, el garameta, el tamari, l'amberès, el saraghe i l'hiboreta.

megadelanies_zpse1e9403e.png~original
L’actual proposta classificatòria de les llengües megadelànies.


_________________________
1. Els mineus foren unes gents que, segons la mitologia i les fonts clàssiques, visqueren a les illes Heŀlèsides molt abans de l’arribada dels perans. D’origen desconegut, tant podrien haver vingut de fora com tenir arrels a les illes, o bé ambdues coses. Vora el 400 ACM els mineus iniciaren importants moviments migratoris a les Mind·heledes meridionals i Calèdia per raons desconegudes, tot i que sembla que aquests primers moviments s’engegaren a partir de l’arribada de gents foranes a les illes, probablement vingudes d’Eurede des d’Enòlia. De fet, hom creu que els mineus no són sinó la barreja dels nadius (sates) i dels forans (diversos pobles, entre ells singàdics, tal com ho testimonien les fonts històriques). La primera gran onada de les migracions mineves (anomenada "Primeres migracions") va tenir el seu màxim durant el segle III ACM, moment en què les llengües sàtiques i les dutes per altres pobles es trobaren i s’influenciaren a la Megadelanya oriental. La segona gran onada començà a finals del primer segle del primer miŀlenni, duent les llengües sàtiques a Eurede i la Rodis i donant per acabades les migracions mineves.
2. Azàrida “azàrica” fou el nom que es donà a la subfamília de llengües d’on provenia l’azaret. Amb els descobriments posteriors aquesta subfamília seria reanomenada músida “música”, del musi, el més important dels idiomes d’aquesta subfamília.
3. La família música és la que abans s’anomenava azàrica, representada per una sola llengua anomenada azari. Quan es descobrí que aquesta fou la llengua nadiua dels musis fou reanomenada musi o lamne músida “llengua música” en heŀleu. D’aquesta llengua en derivà l’azaret i, per tant, la família fou reanomenada músida. D’altra banda el tiqueri és una llengua descoberta tan sols fa unes dècades i de la qual encara se’n sap poc.
4. La família cernupina fou l’última en ser establerta degut al descobriment tardà d’inscripcions megadelàniques a Nurga i les Illes Caberes. El núric i el capèric s’haurien format a partir dels parlars megadelànics arribats a través d’Enòlia i Siganya, raó per la qual mostren tantes semblances amb el drusne i l’elamni, tot i tenir una important base lèxica autòctona.

Subfamilies

Megadelànic La família de llengües megadelàniques reuneix bona part dels idiomes parlats a les ribes de la mar Megadelanya.
Sàtic La família de llengües sàtiques agrupa els parlars emparentats genèticament entre si que es parlaren a l'Heŀlesanya i usaren el sateu 1 com a sistema d'escriptura.

Dictionaries