Colors heŀleus
Anthologica Universe Atlas / Universes / Taura / Megadelani / Megadelànic / Heŀlesà / Colors heŀleus

trobareu la versió en anglès d'aquest article aquí

Els colors heŀleus


Llista dels noms de colors més comuns en heŀlesà.

Negres


El negre és l'absència de llum i, per tant, de color, però és considerat un color per totes les cultures de Taura. El negre és el color del sutge i el carbó, del banús i l'ònix.

Colors%20Negres_zpsauontn5m.png~original


Aspectes culturals


Els perans, com molts altres pobles de l’Antigor, tenien el negre com un dels colors principals i no el distingien de les tonalitats més fosques de blau, verd, gris i marró excepte pel blantsiardu (en heŀleu, blansyard), un negre metàŀlic. L’isord és un negre blavenc usat en referència als mars foscos i les boscúries; apareix una sola vegada i per primer cop a la Fersèada com a isurdu, probablement com a nom poètic, però durant el període perà mitjà esdevingué prou popular per a referir-se al color típic de la mar i dels boscos, al qual els perans antics s’hi havien referit amb glamas, un color que agrupava el blau, el verd, el porpra i l’argent . A la pràctica el blansyard no es diferencia del nitz donada la dificultat de representar el color negre amb un toc metàŀlic en molts suports, però en perà antic el blantsiardu era un color diferenciat del nitsu, el negre comú. El murtumne és un nom força recent que fa referència al gris fosc que hom veu en absència de llum; és més o menys equivalent al concepte nanenc durum “fosca, foscor” i a l’alemany eigengrau. Finalment també es consideren entre els negres els bruns (furs), si bé ambdós es cataloguen millor entre els marrons segons els criteris actuals.

En la majoria de cultures euremegadelànies el negre i els colors molt foscos no solen ser usats com a colors de dol, sinó que segons la cultura s'usa el blanc o el blau cel, o ambdós, colors que aŀludeixen a conceptes com claredat, sinceritat, puresa i esperança.

Etimologia i altres noms


Els dos noms per al negre són nitz “negre” (del perà nitsu) i dalmàs “fosca” (del perà dalmansu “fosca, foscor”, pres del sardè daramnsés “negre, ennegrit, fosc, foscant”, que al seu torn prové de l’arrel sardanesca daram– “negre”), una de les poques arrels sardanesques d’origen nanenc, la qual és la base de durum “fosca”, un dels tres colors negres de les cultures nanenques arcaiques. Blansyard prové del perà blantsiardu, el nom donat a les móres negres, d’un negre lluent amb reflexos blavencs i morats.

Blancs


El blanc és la suma de tots els colors. És el color de la neu i el marbre, del vori i la llet. No hi ha tonalitats de blanc que es considerin transicions als altres colors excepte en aquells casos de blancs amb certs tocs d’un altre color, com en el cas del blanc blavós, per exemple, transició vers el blau.

Colors%20Blancs_zps41wo1seb.png~original


Aspectes culturals


El blanc és un dels dos colors ―l’altre és el negre― que és considerat amb un o diversos mots en totes les llengües tauranes.

El blanc és un dels colors de dol per als pobles euremegadelanis juntament amb el blau cel, ja que simbolitza conceptes com la claredat, la sinceritat, la puresa i l’esperança, idees molt lligades amb la mort i el Més Enllà.

Etimologia i altres noms


Ceu (en femení, ceule) i aire (igual en el femení) són, en heŀleu, els noms genèrics per al blanc; el primer prové del megadelani kaelu o kadelu, mentre que el segon ve del perà airu, ambdós amb idèntic significat. El concepte de blanc lluminós, blanc metàŀlic o blanc nivós, expressat amb nis “neu”, clau “clar” i mairés, és el del blanc pur, sense màcula, amb una aparença ben clara i rutilant. El mot mairés prové del sardè mairesos “blanc lluminós”, derivat de mares “marbre” i per contaminació del perà airu “blanc”.
    D’entre els blancs amb toc d’algun altre color els més comuns són el beix, el blanc blavós i el blanc amb cert toc marronós. Del beix, en heŀleu noig o syoc, es pot dir que és un blanc groguenc, el color del pergamí i la crema. El beix clar, com el representat amunt, és considerat el color de la neutralitat i la universalitat i l’usen, entre altres, els representants diplomàtics, els àrbitres i els jutges. Pel que fa als dos noms del blanc blavós, cais o cadis (femení caisse o càdisse), vénen del sardè kades, pres del davari kadejsh, nom d’una tela molt preuada i tenyida d’aquest color produïda a ciutats davàries i exportada arreu de l’Euremegadelanya ja des de temps antics; avui càdisse encara fa referència a tal tela. D’entre els blancs marronosos en destaquem dos: el perla i el vori, que són els colors d’allò que els seus noms representen. El marromant, per la seva semblança al beix clar, és també un dels tons usats com a símbol de neutralitat, tot i que aquell és d’un to molt més blanc que no pas l’altre.
    Altres noms per al blanc inclouen els adjectius cevant “blanquí” i cevantís “blanquinós”.

Vermells


El vermell és el color de la sang i de la rosella, del raïm i de les maduixes. És un color molt abundant en la natura i pot variar vers tons ataronjats o violats.
    El naufe "flama" es considera el color de transició entre els vermells i els taronges, el viré "robí" es considera el color de transició entre els vermells i els porpres, i el rogast "rovell" es considera el color de transició entre els vermells i els marrons.

Colors%20Vermells_zpsgwly4ubv.png~origin


Aspectes culturals


Pel seu fort lligam amb el cor i la sang i, molt especialment, amb la idea de la sang vessada o calenta i la idea d’un cor bategant fort, els tons vermells s’associen amb el coratge i la mort valerosa al camp, i també amb la força, la passió, la ràbia o l’alegria, conceptes que fan referència a moments o sentiments en els quals la sang sol concentrar-se prop de la pell tot enrojolant-la o que bé fan bategar el cor amb força. Els vermells més ataronjats, com el roig, l’escarlata, el vermelló o el flama, van molt lligats amb el concepte d’astúcia i d’enginy, qualitats representades per Rogall, un geni en forma d’esquirol de foc en la creença sagrada sateperana.
    Concretament el to escarlata (feniç) ja era molt preuat en l’Antiguitat, ja que el tint d’aquest color s’obtenia de la cotxinilla de Cassàrdia (Porphyrophora hamelii) i la seva producció era prou difícil. Degut a l’elevat preu d’aquest tint el color ja estigué associat a la riquesa, el poder i el luxe des de ben antic, essent el preferit entre les dames cassàrdies i entre els sacerdots marnuncis, que associaven aquest to amb el color de l’ibis escarlata, del qual el nom heŀlesà del color pren el nom.
    El to viré "robí", en canvi, ha estat més aviat relacionat amb la prostitució entre les gents megadelànies. No és clar l’origen d’aquesta relació, però hom diu que era costum entre les prostitutes de pintar-se els llavis d’aquest to, i d’aquí s’estengué a la vestimenta. Entre els segles xxxii i xxxiii les prostitutes benestants vestien tot de robí, inclosos guants, barrets i sabates, com a senyal de fortuna i, per tant, també de bona salut. En canvi a Cassàrdia i altres pobles de la Rodis el robí sempre ha estat considerat una gemma portadora de sort i força, i per això ha adornat des de temps immemorials les armes, els escuts i les cuirasses dels guerrers. Conseqüentment el to robí ha adornat i adorna les vestimentes de guerrers i soldats d’alt rang, així com de reis i nobles militars.

Etimologia i altres noms


Gualda prové del perà mitjà gualta "roig", probablement del perà arcaic *buers– (el mateix origen que guès "sang"), que al seu torn ve del sate phar– “sortir, eixir”. Gair i guaire provenen del sardanyès guaire, del perà mitjà guarnir "roig", literalment "que fa roig; que vermelleja", de guar– “vermell” + –nir (sufix d’agent), probablement del perà arcaic *buers–, el mateix origen de gualda. Gairant és format sobre gair "roig" + –ant (un sufix adjectival). Gairol ve de l’heŀleu arcaic i el perà tardà gairoles, del sardanyès gaeroles, del perà giaunir "roig", del perà arcaic gal– "vermell"; la seva relació amb el madinès kharyûl "roig" i khâr "vermell" no és del tot clara. Naufe significa, literalment, "flama". Cirent vindria del comú megadelànic theira "foguera", del madinès thîr "foc". Medangís i medià vénen del perà midianu, de midiu "taronja vermellenc, vermell groguenc". El feniç "escarlata" és, de fet, el nom heŀleu de l’ibis escarlata, una au de la Madana venerada pels sacerdots marnuncis. Guès i guesatz signifiquen literalment "sang" i "sagnat", i també és literal el nom ro(g)ast "rovell". Viré és un dels noms donats al robins, i és d’origen cassardi. Fardegaire "terracota" significa "terra roja". Arró prové del lansès arronse o de l’enoli arronzi, ambdós "granat", relacionat amb l’heŀlesà renatz "granat".

Grocs


El groc és el color del sol i de la llimona, de la flor de la ginesta i del safrà. Els grocs solen fer transició vers el verd amb les seves varietats de groc verdós, i vers el taronja amb les seves tonalitats com el safrà o l’ambre fosc.

Colors%20Grocs_zpsbhuhkntq.png~original


Aspectes culturals


En general les cultures euremegadelànies diferencien el groc del taronja, considerant-los dos colors diferents, però antigament els pobles bèrnics consideraven les tonalitats més fosques de grocs i taronges com a marrons, mentre que les tonalitats més clares de taronja eren considerades entre els grocs. Aquesta tradició encara perviu en la tradició heràldica i vexiŀlològica dels poble euredeus de tradició bèrnica. D’altra banda les cultures rodisenques, tant antigues com actuals, consideren els vermells, els marrons clars i els taronges foscos un sol color, deixant l’ambre com una to fosc de groc.
    Per la seva semblança amb la tonalitat pròpia de l’or el groc és el color que simbolitza la riquesa material, i per ser també el color que s’associa més amb el Sol i la llum és també el color preferit per a representar el poder dels governants i la seva potestat i dignitat per a exercir els seus càrrecs.

Etimologia i altres noms


Jond i cerol són els noms més comuns per al groc en heŀlesà. Cerol no és sinó l’escurçament de cerole “llimona”, i aquest nom fa referència, quan és usat en un sentit més específic o restrictiu, al color de la pell de la llimona, un to de groc clar i viu. El mot jond prové del fernond antic gjeon “groc”, de l’arrel bèrnica gayo “brillant, lluent”, de la qual deriva també els nom per al Sol.

Blaus


El blau és el color de la mar i el cel, dels safirs i els nabius. El mazzare es considera el color de transició entre els blaus i els porpres, mentre que el carde syet l'és entre els blaus i els verds.

Colors%20Blaus_zpspicugbpa.png~original


Aspectes culturals


Per a moltes cultures de l’antiguitat no hi havia noms diferents per al blau i el verd, i així era per als perans, que usaven glamas per a referir-se al conjunt de blau, verds i, fins i tot, l’argent. Els pobles de la Madana tampoc diferenciaven entre blaus i verds, i encara avui el madanigh té azavhez per a “blau i verd”. Entre els pobles nordanencs l’arrel berel– agrupava el blau fosc i el negre, essent xxx usat per a tonalitats més clares de blau, que també reunia el verd clar i tonalitats verdoses del groc. El cassardi, en canvi, distingeix el blau clar (xxx) i el blau fosc (xxx) com a colors diferents, i dins del blau fosc hi afegeix el porpra; també diferencia el blau del verd (xxx) i del negre (xxx), però tradicionalment la gent de color negre ha estat anomenada xxx “colrats de verd”.

En ser el color de la mar i dels cels, ambdós espais d’una vastitud immensa, el blau és un símbol de llibertat, grandesa, infinitat i nous horitzons a assolir. És també el color de l’harmonia i la pau, fet que el fa molt comú en escuts d’armes i banderes. En la cultura cassàrdia les tonalitats fosques d’indi (mazzare) són usades en el dol per ser aquest color fortament relacionat amb els difunts i els seus esperits. El costum de pintar-se la cara de blau fosc per a commemorar els difunts, ja sigui durant el Dia dels Morts o en les vetlles de difunts i en els enterraments, prové de Cassàrdia i la Rodis.
    El darnís és una variant de blau poc lluminosa sense resultar, però, molt fosca. És un dels dos tons usats per l’heràldica bredezhanyesa a l’hora de representar el blau; concretament el darnís murt, usat com a variant fosca de l’eravern.
    El glam llirant és el color de la reialesa en la cultura heŀlesana, com l’és també per a altres pobles megadelanis. Juntament amb l’eravern es pot veure, per exemple, en la bandera d’Heŀlea. La raó principal seria el pigment de tonalitat indi usat per a tenyir les robes riques dels antics monarques que, pel destenyiment, tenyien també la pell d’aquests, donant-los una pell blavosa. Això es va relacionar fàcilment amb la pell blavosa que tenen els déus segons les creences euremegadelànies.

Etimologia i altres noms


Glam és el nom genèric heŀleu per al color blau. Els altres dos noms més habituals són gan i mai. Glam ve del perà glamas o el megadealani glama, que sembla ser una construcció del sate gar “gel, glaç; ters, polit” o del megadelani gala “brillar, lluir” + el perà ganu ”blau” (origen de l’hel. gan), d’un antic maganu “blau dens, blau fosc”, del que deriva l’hel. mai. El nom Megadelanya prové, en part, d’una d’aqueixes arrels: maganu “blau dens” + adelan “llenç, llençol”; per tant el nom d’aquesta mar és “el llenç blau”.

Verds


El verd és el color de les plantes, especialment de l’herba i del fullam tendre. També és el color d’algunes fruites, com la pera o l’oliva, i de certs minerals, com el jade o la maragda.
    El carde syet “coure vell” es considera el color de transició entre els verds i els blaus, mentre que l’alea “oliva” l’és per als marrons i el marf-cerol “verd-groc” és la transició als grocs. Marf clau tan pot referir-se al verd fulla com al verd poma.

Colors%20Verds_zpsbwcpf425.png~original


Aspectes culturals


En moltes cultures el verd és un color eminentment positiu, fent referència a conceptes com la joventut, la vida i la vivacitat, la calma o la pau. Les tonalitats més blavoses, però, poden fer referència a conceptes negatius o ambivalents; així, per exemple, tant el ratze syet com el carde syet s’usen sovint simbolitzant la decadència, l’estancament, la senilitat o la decrepitud. En heŀleu les expressions àger ratze syet “ésser bronze vell” i glam sam carde “blau com bronze” volen dir haver perdut molta de l’antiga vàlua, haver esdevingut inservible, estar passat de moda o ser obsolet.
    El color heura simbolitza la prosperitat i la fertilitat, i és el to de verd lligat al matrimoni, els casaments i la família, cosa que lliga amb el fet que l’heura és la planta que representa el matrimoni en la tradició heŀlesana.

Etimologia i altres noms


Els antics perans tenien un mot, glamas, que reunia les tonalitats de blau, verd i porpra i el color de l’argent. Més tard adoptaren dels sardens la paraula maryphon “blavós vibrant” o “blavós vívid” per a referir-se específicament al verd en la forma marfas.
    El verd armascà s’anomena així pels antics teixits tintats amb aquest to provinents del centre d’Armasca a través de les rutes caravaneres del Mazaghi.

Grisos


El gris és el color de la cendra i d’alguns metalls, dels núvols de pluja i de moltes roques. És també un color molt comú en pells, pelatges i plomatges de certs animals, com les òlibes, els elefants o els dofins. Hi ha tonalitats més càlides o més fredes de gris depenent del percentatge d’altres colors que tingui la mescla. Així el gris és un color neutral que pot fer transició a qualsevol dels altres colors, si bé hom el sol considerar més aviat una tonalitat més clara de negre.

Colors%20Grisos_zpsmc554vo1.png~original


Aspectes culturals


En moltes cultures tauranes antigues el gris no era un color per dret propi sinó una degradació del negre. Això continua essent així en un bon grapat de cultures modernes, on la disponibilitat d’una àmplia gamma de tints i pintures artificials trenca les velles barreres dels pigments naturals i els colors naturals i permet acceptar com a colors una quantitat de tonalitats molt més gran, fent de la consideració del gris com a mera tonalitat de negre una excepció de la norma general.

Etimologia i altres noms


Mmm

Marrons


El marró és el color de la fusta i de la terra humida, i de molts pigments minerals. És també el color d’un gran nombre de pelatges i plomatges i de moltes pells d’animals i fruites. Les tonalitats rogenques com el rogast “rovell”, el gafard “castany” i el farde gairant “siena” es consideren de transició entre els marrons i els vermells.

Colors%20Marrons_zpsd0mq4pcl.png~origina


Aspectes culturals


El concepte del català marró no difereix gaire del representat per berdà i nogant, els dos mots que empra l’heŀlesà per a referir-se al color compost resultat de mesclar vermell, negre i groc o bé vermell, groc i blau. Per als pobles antics, però, el concepte podia variar enormement, fins i tot en una mateixa àrea geogràfica d’abast restringit hi podia haver diferències, i això malgrat ser el marró un dels colors més abundants en l’art antic i prehistòric gràcies a la gran quantitat de pigments naturals que el proporcionen, com la terra d’ombra o l’ocre, entre molts altres.
    Se sap que quasi tots els pobles antics euremegadelanis tenien mots per a referir-se a tonalitats fosques que basculen entre el negre i el vermell, bàsicament usades per a tractar el color dels pelatges, de la fusta i de la terra. Així el megadelani té l’arrel bhru– “bru, marró”, que donà el perà furu (del qual, l’heŀleu fur “bru”), el bèrnic brund, el madinès vheroz o el rodisenc phero. Els pobles iscanis no tenien el concepte de bru o marró tal com el coneixen avui; així, les tonalitats més fosques eren considerades dins del negre juntament amb bona part del blau, mentre que els marrons més clars, com l’ocre o el coure, eren considerats tonalitats de vermell o de groc. D’aquí ve que en els mites iscanis sobre les guerres dels gagants es parli de «la terra, del color de la sang» o de «les ovelles de Lämnarott, amb el seu pelatge de color del mar».
    Pel que fa als perans les fonts antigues parlen sovint del color de certs elements que lliguem amb el concepte de bru o marró. A la Fersèada són abundants les referències al color dels ramats d’ovelles i de bous, que són referits com «el color de les ovelles» i «el color dels bous», tot i que en dues ocasions la llana d’ovella amb què Dàinae teixí les robes a Ferseu és qualificada com «del color del vespre», que per força ha de referir-se a una tonalitat fosca. A la Fersèada i en d’altres obres posteriors, del mar es diu reiteradament que és del color del bronze («el mar com de bronze», «el mar bronzí»), i en tres ocasions apareix el mot xxxx, literalment “de xiprer” per a referir-se al color de la mar, tot i que s’argumenta que devia ser una tonalitat fosca amb cert toc de verd o blau.

Etimologia i altres noms


Mmm

Taronges


El taronja és el color del safrà i la pastanaga, de la taronja i la carabassa. És present en molts animals i flors, així com en minerals com, per exemple, l'orpiment.

Colors%20Taronges_zpsh9jybjhs.png~origin


Aspectes culturals


Mmm

Etimologia i altres noms


Mmm

Porpres


El porpra, una mescla de blau i roig, és el color de la tinta obtinguda de certs moŀluscs del gènere Murex. En les seves tonalitats més violàcies és un color present en moltes flors, com la flor del safrà, el pensament silvestre o l'iris. És també el color de l'albergínia, i es pot obtenir de certs minerals com el manganès, l'hematites o la purpurita.
    El mavil, que es presenta en dues variants: aran “indi” i mazzare “indi persa”, es considera el color de transició entre els porpres i els blaus. El viré “robí” es considera el color de transició entre els porpres i els vermells.

Colors%20Porpres_zpsqpalqldd.png~origina


Aspectes culturals


Mmm

Etimologia i altres noms


Mmm
Moisse i mosye provenen del lansès moèisse, adaptació del tassaleu mòzh que al seu torn el prengué del perà meudiu, pres del perà midiue “galta enrogida” o del sardè mydion “porpra rosat, magenta” (considereu també el perà maudisas “clavell”).

Colors antics


El concepte de color antic (sanís feruc, en heŀleu) fa referència a una varietat de colors heretats del perà que no encaixen en l’actual idea de color dels heŀlesans. Això és així perquè per als perans la percepció cultural dels diversos colors existents era diferent a la nostra en com a mínim dos punts: el primer, que sota un sol terme s’hi podien encabir diverses tonalitats que avui considerem colors amb dret propi i, segon, que certs colors amb acabats metàŀlics o tornassolats eren vistos com a colors diferents de les seves versions mats. Els colors en qüestió són el veli, el peure, el capri, el tarsyent, l’eralme, el gable, el blansyard, el lhaurès i el rogall.

Veli


S’anomena veli una degradació de vermell o bru a un color groguenc, ja siguin tonalitats clares com el llimona o el crema, o més fosques com el daurat. Les tonalitats intermèdies que en resulten són ataronjades i rosades. El mot ja és testimoniat en perà (bieliu) i sardè (uelios) per a referir-se a un color que no distingia aqueixes tonalitats, si bé l’origen del mot és madani (vitl– “llum del sol; brillantor del sol”) a través d’alguna llengua rodisenca com el davari (wîlya). El perà es referia al groc com a kereli “llimona” i al vermell com a buers “sang”, i no distingia aquests del taronja o el rosa perquè no els considerava pròpiament colors, si bé el roig o vermell groguenc fou representat en perà mitjà per l’adjectiu midianu “galtaflorit”, de midiue “galta enrojida”.

veli%20mostra%2001_zpstss7pccv.png~origi
veli%20mostra%2002_zpsez1urihd.png~origi
veli%20mostra%2003_zpsdamoxdmp.png~origi
veli%20mostra%2004_zpsjlioimys.png~origi

En la natura en trobem molts exemples, de veli. Sense anar més lluny els colors de moltes fulles i boscos a la tardor presenten aqueixes tonalitats, i també les trobem en fruites com pomes i préssecs, en la gent pèl-roja i en pelatges d’animals com les guineus o els gossos. Les tonalitats brunes apareixen especialment en la cervesa.

800%20veli_zpsgyw669w3.png~original


Peure


El peure és la transició del verd al vermell passant per un color intermedi amb una tonalitat daurada fosca, propera a l’or metàŀlic (lhaurès tachírid) o el bronze metàŀlic (ratze tachírid). La menció més antiga del mot apareix dues vegades en documents palatins sates com a pu-u-re, i es creu que fa referència a productes d’horta ―fruites o hortalisses― a mig madurar, els quals presentarien tonalitats vermellenques i verdoses fruit del procés de maduració. Reapareix en perà com a peburu en alguns textos, el context dels quals dóna a entendre el mateix que en sate: el color de la fruita colrada madurant.

peure%20mostra%2001_zps7ywj9nfx.png~orig

El peure es troba en aquelles fruites i hortalisses que estan en procés de maduració i presenten tonalitats verdes i vermelles amb gradacions intermèdies.

800%20peure_zps9vtcr9hs.png~original


Capri


El capri és un color que bascula entre els tons vermellencs i els porprats amb tonalitats rosades entremig, des del robí fins al rosa passant pel malva, i amb un aspecte tornassolat o metàŀlic. És un dels colors antics que no té un origen directament sàtic, ja que fa referència al porpra de les robes de seda dels reis cassardis, a les quals se’ls feia un tractament durant el tintat perquè adquirissin un acabat tornassolat. El nom capri prové del davari qoparis, nom donat al moŀlusc murex, del qual se’n feia el tint conegut en heŀlesà com aspre llirant “porpra reial”, és a dir, el porpra de Tir.

capri%20mostra%2002_zpsbxxfheps.png~orig
capri%20mostra%2001_zpsfjjwjg6w.png~orig

A part de ser el color de la secreció d’alguns moŀluscs i dels tints que se’n deriven el capri també es troba en altres elements naturals com els camps de lavanda, la flor del card o el color del cel quan es pon el sol.

800%20capri%2001_zpszhfpynig.png~origina


Dessota es mostra el moŀlusc murex amb la seva secreció (dalt a l’esquerra) seguit d’exemples de seda cassàrdia tenyides de porpra reial amb la tècnica que permet un acabat tornassolat amb reflexos diversos, origen del color capri.

800%20capri%2002_zpsahow04gy.png~origina


Tarsyent


El tarsyent representa la transició d’un negre blavós o blau molt fosc (en heŀleu, isord) a un color clar que varia entre el blanc, el beix o el perla. El nom prové de l’heŀleu arcaic tarscente, manlleu del fernond tarstjan “foscant”, i per això no és estrany que antigament i encara avui sigui el color associat amb la matinada i el vespre.

tarsyent%20mostra%2001_zpsyp731ag2.png~o

En la natura aquest color es pot veure en els cels quan s’aclareixen (durant la matinada) o enfosqueixen (al capvespre i el vespre, segons el moment de l’any) i en algunes pells d’animals tals com les d’elefants i dofins, ambdós sagrats per a perans i heŀlesans. És també un dels colors predominants en molts paisatges hivernals gràcies a l’efecte de les boires i la neu.

800%20tarsyent_zpsm4bilq8m.png~original


Eralme


El mot perà glamas és sovint traduït com a “blau” perquè aquest evolucionà vers l’heŀleu glam “blau”, però per als antics perans el concepte glamas abraçava totes les tonalitats que els heŀleus consideren que pertanyen al blau, així com també les tonalitats de verd amb poc o gens de groc i, fins i tot, el color de l’argent, avui generalment representat amb el gris clar. Més endavant els perans adoptaren maryphon dels sardens, un mot d’origen madinès que significa “blavós vibrant” o “blavós vívid”, el qual devia ésser considerat com una mera tonalitat de maraz “blau”; maryphon és l’origen de l’heŀleu marf “verd”.
    Abans d’aquesta evolució de glamas, però, els perans ja havien desenvolupat un mot per a un tipus concret de blau que, de fet, és una degradació del blau intens vers el blanc blavenc: erbalamas, clarament un compost del perà antic erbalu “cel” i glamas “blau” que podria ésser traduït com a “aeroblau”. El poeta Edovi deu ser la font antiga que més vegades ha usat aquest mot en les seves obres i escrits personals, i és important fer notar que la majoria de les vegades l’usà per a referir-se al “color del cel matinenc després d’una nit plujosa”, tal com ell mateix el definí. Alguns historiadors creuen que fou el propi Edovi el creador del nom, però això no és segur; sigui com sigui el cel clar del matí sembla haver estat l’origen de la percepció d’aquest color, especialment quan aquest es mescla amb el blau de la mar, com es pot veure en algunes de les fotografies de baix. Durant l’època imperial sardena el mot apareix com a eralmas, més rarament escrit oralmas, i és aplicat a d’altres elements naturals més enllà del cel matinenc; així, per exemple, el geògraf Otiŀles el Jove l’usà per a definir el color i aspecte de “les muntanyes de glaç que suren en les mars boreals”. D’aquesta darrera forma, eralmas, s’esdevingué l’heŀlesà eralme.

eralme%20mostra%2001_zpsw6etegs3.png~ori

En la natura podem veure aquest color en els cels clars del matí, especialment quan es mescla amb el blau intens de la mar, així com en les aigües marines clares a tocar de platges de sorra blanca i en el glaç blavenc dels icebergs.

800%20eralme_zpsqjaamdjq.png~original


Gable


El gable és un color complicat de definir des d’un punt de vista històric, ja que apareix en diverses fonts però en contextos o amb explicacions que donen a entendre diferents definicions. És acceptat que gable prové, per metàtesi, del perà antic glamas, mot que fa referència a un color que engloba els blaus i els verds intensos (incloent-hi els porpres més blavosos i els turqueses) a més a més de l’argent. Tot i que en l’evolució del perà a l’heŀlesà glamas acabà essent restringit al concepte actual de “blau” (glam en heŀleu), oposat tant a marf “verd” com a arlant “argent”, glamas evolucionà paraŀlelament per un altre camí donant lloc a l’heŀlesà gable tot retenint el concepte original perà o gran part del mateix, ja que en textos més tardans, essencialment obres sardenes dedicades a les ciències naturals, trobem els termes intermedis d’aquesta evolució: gablos i gamalos són usats com a noms d’un color que sembla estar íntimament lligat a la idea d’iridiscència, concepte no gens allunyat del de color metàŀlic dels perans.

gable%20mostra%2001_zps9lpzv7uc.png~orig
gable%20mostra%2002_zpsrotpou8c.png~orig

Amunt es veuen dues interpretacions del gable. Aquestes tonalitats es poden trobar en les iridiscències presents en l’aigua, en certs insectes i ocells, i en el gas natural quan crema, entre d’altres exemples.

800%20gable_zps1qf0kqcl.png~original


Blansyard


El blansyard és un negre d’aspecte metàŀlic que pot incloure traces de blau o de porpra en els seus reflexos. El nom és d’origen perà, blantsiardu, el mateix mot que denomina les móres negres. El perquè d’aquesta polisèmia potser té a veure amb el toc lluent de les móres, el color de les quals és un negre profund amb cert toc blavós o morat. Apareix mencionat diversos cops a la Fersèada sempre referit al color dels cabells amb l’única excepció d’una referència al color negre de l’escut de Ferseu («amb el seu escut de blansyard»).
    Aquest color passà a la llengua heŀlesana com una de les tonalitats del negre, i si bé és impossible de reproduir l’acabat metàŀlic o tornassolat d’aquest color la norma és representar-lo amb el codi RGB 9 8 7, una aproximació, però, que no pot mostrar les seves llums blavoses i porprades tan característiques.

blansyard%20mostra%2001_zpswtilwvz7.png~
blansyard%20mostra%2002_zpsb5udalb9.png~

El blansyard rep el seu nom de les móres negres, de color negre lluent amb tons blaus i porpres. Tant antigament com en l’actualitat també és usat popularment per a definir el color dels cabells llisos d’un negre intens i lluent.

800%20blansyard_zpsq3ecmzon.png~original


Lhaurès


El lhaurès és un groc metàŀlic, és a dir, el color daurat, el qual sol incloure reflexos de llum rogenca o verdenca. El nom lhaurès és únicament per al color daurat (del perà laladar– “daurat”), diferent del concepte d’or com a metall, en heŀlesà lhaure (or natural) i lhaur (or refinat), ambdós del perà ladaras; totes aquestes formes provenen en darrera instància del sate ra-ra-di “or”. Per als perans el laladaras era un color diferent del bieliu “veli” i del kereli “color de la llimona”, si bé aquest darrer nom aparegué uns segles més tard, durant el moment del perà mitjà.

lhauregraves%20mostra%2001_zps0ec7v0zc.p
lhauregraves%20mostra%2002_zpstwqw72ba.p

El color lhaurès es troba en l’or i en els cabells rossos o castanys amb reflexos daurats, i també en l’oli i el cava.

800%20lhauregraves_zpscqpgsfga.png~origi


Rogall


El color metàŀlic amb una llum entre rogenca i bronzina és el rogall, evolució del rugalias perà, terme derivat de rugas “gran foc, pira, incendi”, que al seu torn prové del sate rug– “foc” (en un sentit animat). Per als perans aquest era un color diferent del buers “sang” (origen de l’heŀlesà guesatz “sagnat” i gualda “vermell”) i del bieliu (en heŀlesà veli “vermell-groc”), ja que definia un color més o menys fosc ―que nosaltres consideraríem marronós― amb reflexos rogencs, diferent, com s’ha dit, del color granat de la sang seca i també del roig flamíger dels pèl-rojos, als quals, en aquest darrer cas, s’hi referien amb bieliu.

rogall%20mostra%2001_zpshbmrv3lt.png~ori
rogall%20mostra%2002_zpsdbdgzssp.png~ori
rogall%20mostra%2003_zpsokrsv2g1.png~ori

El rogall pot trobar-se en cabells foscos amb reflexos rogencs, en algunes fustes com la caoba, però també en fustes clares si estan envernissades, així com en metalls com el bronze, el coure o el ferro, i en alguns pelatges.

800%20rogall_zpsiejflinc.png~original


Els altres colors


La resta de colors metàŀlics no han sobreviscut la llengua perana, si és que els hi hagué. Presumiblement el color de l’argent ja estava representat pel perà glamas (anomenat gable en heŀlesà) mot que agrupava els tons de blau, verd i porpra i el propi argent, però si els perans tenien un concepte de l’argent metàŀlic representat per un nom propi aquest o no ens ha arribat o és senzillament el mateix mot comú usat per al metall, arlantas. Un indici d’això darrer és que els antics textos perans també parlen del bronze com un color usant el nom del metall, ragasaradi o raksaradi; sobta quest ús per dues raons: la primera és que el color del bronze metàŀlic ja estava representat per rugaliu, i l’altra, més estranya, és que l’usaven per a descriure el color del cel. L’explicació més lògica i encertada potser és la de que l’ús de ragasaradi era pensant en el color del bronze vell, de tonalitats entre blavoses i verdoses.

escala%20de%20colors%20perans_zpsfimtdr5
Principals colors perans.